Us proposo un exercici. Quan sortiu al carrer aneu contant les dones que trobeu. En arribar a 39 atureu-vos. Imagineu que totes aquestes dones que heu anat numerant seran violades en algun moment d’aquí a final d’any. Perquè 39 és la xifra mínima que es preveu que acudirà a l’Hospital Clínic -el de referència en casos d’agressions sexuals a Barcelona-, una per dia, fins a l’u de gener de 2019. Aquesta estadística esfereïdora es va fer pública ahir, juntament amb altres dades que posen els pèls de punta.
D’aquestes dones, la majoria tindran menys de 25 anys. Ara mateix estan estudiant per un examen, o a la feina, o rient amb les amigues, o buscant aparcament, o sentint música, sense saber que abans de que sonin les dotze campanades de la revetlla la seva vida haurà canviat per sempre més. I n’hi haurà d’encara més joves, que avui conversen amb els seus avis, i de més grans, que parlen amb els seus néts.
14 d’aquestes dones ni tan sols podran saber com ha anat tot. Una nit de festa -en la que, volgudament o no, s’ha consumit alcohol o drogues- i un despertar en un indret desconegut, marcat per ferides a cames i genitals, i per la certesa que allò no s’ha volgut ni buscat. 13 d’elles coneixeran d’abans a l’agressor. Possiblement sigui un amic, un conegut, o fins i tot la seva parella. Quatre d’elles seran abusades per més d’un agressor.
Amb elles hi haurà hagut també 30 homes -conteu altre cop fins a trenta, al carrer- dels que no me’n vull oblidar. Homes que també hauran estat agredits sexualment, i que hauran de carregar amb l’estigma i el silenci de l’excepcionalitat. Homes que la societat farà veure que no existeixen, i als que no sabrà com adreçar-se. I el cent per cent de les víctimes, homes o dones, joves o velles, valentes o no quedaran en xoc, i molt probablement patiran estrés posttraumàtic.
Les agressions sexuals han augmentat un terç (més de cent persones) des de 2017. Això són cent víctimes que, diuen els professionals, són ara més reticents a denunciar que en el passat. De les gairebé quatre-centes víctimes amb les que tancarà l’any el registre del Clínic només un 63% presentarà denúncia. I sospito que moltes de les agressions, en particular les d’aquells casos en que la víctima coneixia a l’agressor o pot veure’s jutjada per la seva conducta, queden sense reportar (i més, amb el precedent del que ha passat en casos com el de la manada).
Si sabéssim que d’aquí a cap d’any hi ha d’haver 39 ferits greus per arma blanca a la ciutat hi hauria una reacció política, parlaríem de prevenció, de causes profundes, de mesures policials i de la necessitat de fer justícia. Però més enllà de les 39 víctimes, hi ha un nombre igual o superior d’agressors que, igual que elles, ara estan estudiant per un examen, o a la feina, o rient amb els amics o buscant aparcament, o sentint música. N’hi haurà de joves, i n’hi haurà de vells, però és molt probable que la majoria segueixi després amb el seu dia a dia, sense ni tan sols assumir que allò que han fet està malament, reconfortats per la inmunitat d’un sistema que reforça la violència patriarcal.
Mar Calpena 