Temps

Sepp Herberger era el seleccionador de l’equip de la RFA que de forma improbable guanyar la Copa del Món de futbol al mundial de 1954 en una final que es va ser coneguda popularment com “El miracle de Berna”. En aquell partit contra l’Hongria de Puskas, els alemanys van fer un 3 a 2 -no exempt de polèmica- que va tenir efectes que van trascendir el mer espectacle esportiu. Alemanya, aixecant-se de les ruïnes -tal com resava l’himne de la versió comunista del país- desplegava de nou les ales i tornava a exhibir el seu poder. A Herberger se li atribueix una màxima que resa que “després del partit és abans del següent partit”. Una frase que sembla planar sobre l’independentisme, que, esgotats els terminis autoimposats pels d’aquell ja llunyà “tenim pressa” fa temps que ha internalitzat que després de la Diada és abans de la Diada, o que abans del judici és després del judici, i així amb tot altre moment històric; i que per tal que la tensió no decaigui mai planteja tota acció en clau de futur, i no de retrospectiva o autocrítica. És així com aquest convenciment sobre la “pantalla passada” i el passat -i de retruc, el present- sempre com pròleg- ens du fins al moment actual. La convicció que els dies del calendari no són ja importants per si mateixos, sinó com batalles en una estratègia sense final a la vista, han reforçat la determinació dels qui es prenen la cerca d’una república independent com una guerra de guerrilles, on tot debat és escaramuça i tot forat, trinxera. Aquesta “revolució permanent” que era tan cara a Trotski, aplicada a la mobilització social, fa que la bicicleta no perdi, com li agrada dir a Torra “momentum”, que no és més que una manera cursi de dir “impuls”. 

Així seguirem, després del judici als presos (i, per desgràcia per a ells, probablement a costa seva), i de tantes altres dates històriques com siguin necessàries. Sense una visió de futur clara i unitària de l’independentisme -excepte, és clar, la independència mateixa- i sense una proposta generosa i acceptable per a una majoria amplia de la població dels partits que no ho són, seguim confinats a la màxima herbergueriana, en un enfrontament que no té final, sinó només pròrrogues, en un etern partit-després-del-partit. I això és així per a desesperació tant del sector irredentista de l’independentisme, que no veu més que una versió renovada del putarramonetisme, com d’aquells que no combreguen en cap de les seves versions, que no albiren una sortida que no els vulgui ignorar. Així, més que en el joc ràpid i directe de Herberger, vivim instal·lats en un catenaccio més propi d’altres latituds, amb rondos interminables on no es perd el control de la pilota, però no es fa cap intent de xutar a porta. Injust seria no culpar també a l’equip contrari, que ha jugat molt de temps exclusivament a la contra, amb coces estratègiques, forçant expulsions i apel·lant la simpatia arbitral amb llàgrimes del més pur mourinhisme, però a qui el nou míster sembla voler fer canviar de tàctica. No obstant això, es troba amb les inèrcies d’una judicatura que és un àrbitre sota sospita, i amb un equip local que juga dividit i deté la pilota quan pot.

Però la història no és un partit de futbol, ni es pot encarar cada debat parlamentari com si fós la final d’una copa del món. Aquesta retòrica inflamada i tacticista la hem recordada aquests dies en el centenari de l’armistici de la Gran Guerra, un conflicte en el que Herberger va servir com a recluta. Va viure també el retorn de les hostilitats uns anys després, l’ascens i caiguda del nazisme, i el desemembramient del seu país. Perquè els temps històrics, i més encara els temps de la negociació, són lents, i no es corresponen amb les lògiques de sumatori zero d’una competició esportiva.

Després de l’armistici, que suposadament restablia la pau al continent, unes condicions extremadament exigents per part d’aquells que havien vençut pavimentaven el camí per a aquell que convencés als alemanys que l’única sortida era una revenja. Després del partit tornava a ser abans del partit. Avui com aleshores, l’ascens de l’ultradreta i l’ombra d’una nova crisi econòmica són perills que difícilment es poden encarar només a través de les banderes. Precisament per això la imatge que hem vist aquests dies, d’Emmanuel Macron compartint abraçada amb Angela Merkel, ens commou tant: perquè sabem que ha trigat cent anys en ser possible.