En un escenari tan imprevisible com el que estem vivint, és molt complicat destriar quins són els motius i quin és l’abast del que facin els possibles aliats. El cicles s’han anat escurçant, casi fins a coincidir amb el dels informatius, i de vegades és fàcil perdre de vista allò que en les pel·lícules de cinema independent de malfactors en diuen the long game. Per aquesta raó sovint no és fàcil destriar la jugada mestra de la pífia. Ahir el Parlament va aprovar una ressolució per demanar la reprovació i l’abolició de la monarquia (tot i que no la independència, com volia la CUP de bon principi). Tot i que reprovar la monarquia és, per definició, un exercici saníssim que recomanen nou de cada deu dentistes, faria bé l’espai dels Comuns a no deixar que una mesura amb la que pràcticament tothom està de cord es converteixi en l’únic tema de conversa, i més quan el seu espai polític pot per una vegada ser instrumental en un pacte de pressupostos que sumi tota una legislatura.

Seria ingenu pensar que ERCs i PDecatscomsevulguiqueesdiguinara no fagocitaran un iniciativa de la que en poden treure diésel després dels daltabaixos de la setmana passada. Fa ja temps que l”Espanya ens roba” ha anat mutant en la voluntat de república (tot i que “república”, en el seu llenguatge porti implícit l’adjectiu “independent”, i que el monarca, tot i que destorbi, no sigui més que un altre peó en aquest tauler d’escacs en el que s’enfronten dues llegitimats). La corona es beneficia de tot l’efecte Streissand que li puguin proporcionar els seus adversaris. Seria bonic, però és poc esperable, que algun dia veiem manifestacions contra ella com les que mobilitzen tanta gent darrera de les banderes. És per això que faria bé l’esquerra, en general, de no perdre de vista el long game d’un estat més just, més igual, i, amb sort, sense corona.