Genètica

És un lloc comú que en política catalana existeix una mena de “gen”, dit el “gen convergent”, que explica la immanència dels hereus de la CIU de Pujolisme i Masisme en les refundacions posteriors de la fòrmula. Molts hem fet broma de vegades que el gen no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma, però el cert és que el degoteig d’afiliats ha estat constant els darrers anys, i que els històrics del partit han intentat una quadratura del cercle -ah, quants intents de quadratura del cercle hem vist els darrers anys- que consistia en mantenir essències heretades, espais de poder, i suport popular sense deixar que se’ls identifiqués amb un passat de corrupció. Les múltiples mutacions del gen han anat fent irreconeixible el seu aspecte, però no l’han acabat mai de convertir en recessiu del cop. La diferència, però, pot donar-se ara amb una hipotetica integració a la Crida puigdemontista. El llegat quedaria en tal cas diluït en un cos que, molt probablement, no donaria peu a que les seves caracterísques -bones i dolentes- tornessin a manifestar-se. Pot passar també que aquesta pérdua de militants en realitat hagi estat un trasvassament a altres entitats, polítiques però no estrictament parlamentàries. Un empelt que faria que el aquest gen recessiu, de rebot, brollés de nou com reapareix per exemple un tret físic en una família després d’unes quantes generacions.

L’evolució és adaptació, i aquesta era potser la gran fortalesa del gen convergent. Certa incapacitat per llegir les situacions, el cabdillisme convertit en una obligació i, en menor mesura, els llastres de la seva història (que precisament van desencadenar les mutacions, però que semblen ser el motiu de menys pes en la devaluació de la marca), poden ser ara el que facin que no es manifesti. Veurem.