“Som gent pacífica, i no ens agrada cridar” deia una frase que ens feien repetir a les colònies. Els monitors primer la xiuxiuejaven, amb prou feines una remor de fons. Però poc a poc ens anaven fent alçar el tó de veu, fins que la remor esdevenia un mantra, primer, i una consigna marcial, atronadora i eixordidora, després. Se suposava que era divertit, com se suposa que ho era tot plegat. Jo en guardo un relatiu mal record dels esplais i colònies per on vaig passar, perquè de vegades eren només eren un canvi de paissatge del mateix bullying i avorriment dels dies escolars, tot i que matitzat per moments divertits, primeres lentes ballades, i excursions a la piscina.

Aquest joc de fa dos o tres mil anys el recordava jo mentre sentia l’entrevista a Benet Salellas a l’entrevista que li va fer Xavier Grasset al Més 324, on jo era a la taula de tertulians. Salellas va parlar de recuperar els carrers, de vulneració de drets dels seus defensats (personalment, penso que real i, per tant, injusta), però preguntat per les pintades d’Arran a les seus del PSC, i per la demanda d’ilegalització que n’havia fet el PP, va treure fusta a l’afer i ho va deixar com una exageració del PP, quelcom amb el que un cop més jo podria estar d’acord sobre el paper, tot i que ja en aquell moment em va deixar una certa sensació de neguit. Hi ha una línia molt fina entre dir que algú exagera i dir que algú menteix. Em va semblar que la implicació anava per això últim, però és impossible de saber.

Una tertúlia als mitjans fomenta la terrible sensació de viure continuament en l’esprit de l’escalier; és a dir, la capacitat de replicar quan ja no hi ets a temps. Et quedes amb ganes de matitzar, i has d’aprendre a no frustrar-te per la inherent impossibilitat d’aprofundir en arguments i temes, i més quan estan esquitxats de vídeos, entrevistes o talls de veu. És el format que tene, i ja està, no és ni millor ni pitjor. Així  que quan va acabar l’entrevista, vam anar a un vídeo, vam canviar de tema, i ja no se’n va parlar més. Avui hem esmorzat amb les imatges d’Arran a Vilanova i la Geltrú destroçant altre cop una seu del PSC. I un cop més em van venir al cap aquells esplais d’infantesa,dels que certes dinàmiques del Procés son tan deudores. Veient el vídeo, vaig tornar a estar en una rotllana a sentir la cantarella de la gent pacífica, a la que no li agrada cridar, que parla enraonadament de drets universals i de justícia per tothom, que diu frases boniques amb les que és fàcil no dissentir. Però que al final crida fins que només se sent la seva veu.