Hi ha un dol molt estrany, que és el dol per aquella gent que no vas conèixer mai, però que creus que et van conèixer a tu. Sovint són figures de la cultura, escriptors, músics, pintors, que a través de la seva sensibilitat han modelat la teva. Un bon dia t’aixeques i ho llegeixes: ha mort David Bowie. O Leonard Cohen. O Franco Battiato. I sembla que aquella mort et sigui propera. A tu més que a ningú, perquè el finat ha posat música als teus dies, o t’ha ajudat a viure’ls d’alguna manera. És, d’alguna manera, com si tu també haguessis mort una miqueta, tot i que a la pràctica la seva música segueix estant allà, i com tu, una munió de fans -més ocasionals o acèrrims- ara ja no heu de buscar els seus discs a una botiga del carrer Tallers. o a Londres, o gravant-los en una cinta de VHS, o on sigui que els adquirissis, perquè en aquests temps d’Spotify la descoberta és tan senzilla com dos clicks. I te n’adones que no només trobes a faltar-ne l’obra, del difunt, sinó la descoberta.

No volia escriure un text autobiogràfic sobre què va significar la música de Franco Battiato per a mi. No. Per què hauria d’explicar jo la meva, quan les històries de les vides dels altres són tant o més vàlides i autèntiques, i n’hi ha tantes? Però com explicar doncs, la seva història obviant què ha significat en la meva? 

No cal explicar-la massa. Potser només que em va arribar a la primera adolescència, via, com solen ocòrrer aquestes coses, un germà gran i italianòfil (almenys, en aquella época). Era el moment de Patriots, La voce d’il padrone, de l’Era del cinghiale bianco. El final dels anys de ferro, el chic de llegir-se El nombre de la rosa, quan Catalunya era vista, com deia Pla, com la regió més occidental d’Itàlia, i Battiato devia ser a punt d’anar a Eurovisió. Abans de les versions en castellà, la paròdia dels Martes y 13, però deixada enrera -per primer cop, després tornaria- l’experimentació formal dels seixanta i els setanta. Vindrien moltes situacions, clar, en les que Battiato ens (m’) obriria portes a móns llunyaníssims. La molt mística mare d’un amic, explicant que E ti vengo a cercare és, de fet, una cançó sobre déu. Ballar borratxos, i qui no ho ha fet, el centro di gravità permanente. Després, amb l’arribada d’internet, cercar les referències a les mil coses que no havies enganxat, buscar-ne l’ombra en un viatge a Sicília, pensant que per alguna raó del destí el trobaria darrera les esglèsies barroques i els brioixos amb gelat, i els llimoners i les ruines romanes, i el volcà. 

Absurds de la vida interior, perquè les meves experiències meves són, i no són intercanviables amb les de ningú; és combinen amb les viscudes respecte a altres músics i grups, inclosos alguns que segueixen vius, o que amb el temps vam deixar d’estimar, o de qui potser no vaig tenir-ne mai tots els discos, però igual d’intenses -veure Bowie a Berlín, la primera vegada que vaig sentir “Insurrección”, Cohen, els Pogues…-, i suposen per a mi realitats importants i transcendents, malgrat que no tenen res de tangible. I en canvi, són històries recíprocament trivials per qui algun dia va plorar amb mil llàgrimes, posem per cas, un Michael Jackson o un Freddy Mercury. Com deien al poble, allà on uns s’hi pixen altres hi edifiquen altars. Els dols pels estranys són, potser, els més solitaris, perquè no es mesuren en termes de records compartits, sinó pels universos que ens van mostrar. Un petit dol per nosaltres mateixos, i per allò que algun dia vam ser capaços d’imaginar.