No és per atzar que la branca de la medicina que se n’ocupa de les epidèmies s’anomeni “salut pública”. Per molt íntim, individual i rar que sigui el nostre patiment físic, en rares ocasions aquest és indestriable de les condicions socials en què vivim. Des d’aquelles malalties a les quals estem exposats, fins a l’accés als tractaments, passant per la dieta, les hores d’oci, i mil condicionants més, la salut es modela a través de mil decisions que no prenem nosaltres. La sociòloga Marina Subirats, per exemple, citada per Thaïs Gutiérrez en el seu llibre “Ni forts, ni valents” explica que “els homes moren de masculinitat” per descriure el fenomen de la menor esperança de vida dels homes, qui sovint pateixen les conseqüències de pensar que una visita al metge és una mostra de feblesa. La salut la conformen també moltes decisions que creiem individuals -fumar o no fumar, fer exercici o no fer-lo, dur una dieta sana o no dur-la- però que en realitat són conductes influïdes per allò que sabem (si no coneixem les mancances nutricionals dels ultraprocessats, no tindrem motius per evitar-los), per les nostres possibilitats econòmiques, i per la consideració o rebuig social que impliquen. Però en les malalties infeccioses aquests efectes perniciosos fruits de les decisions personals es multipliquen, i es converteixen en perjudicis col·lectius. La salut esdevé, doncs, un bé públic i col·lectiu a conservar, però que comporta responsabilitats individuals.

Quelcom similar passa amb el dret a vaga, un dret que ha costat incomptables sacrificis als qui l’han exercit, però que també ha assolit fites que mai no s’haurien assolit a través de l’acció individual. Qualsevol sindicalista explicarà el mateix: que una vaga és una mesura dràstica i molt lesiva i desgastadora per als qui exerceixen el dret a fer-ho. I que n’hi haurà molts -per necessitat econòmica o per pur egoisme- que tindran molts incentius a fer d’esquirols. Per això una de les primeres coses que es fan quan se’n convoca una és crear una caixa de resistència que permeti a les baules més febles de la cadena resistir l’embat econòmic de perdre dies de feina. En aquest sentit, com en molts altres, cal exigir que les administracions impulsin mecanismes ràpids i efectius de protecció social per a aquells que no poden confinar-se per raons econòmiques o d’estructura familiar. Però sóc de l’opinió que s’ha fomentat una confusió deliberada entre aquests i aquells que, simplement, creuen que no a ells no els toca fer cap sacrifici per salvar vides o llocs de treball. S’ha emmarcat, inclús per part de persones d’esquerres, la insistència en les mesures de protecció individuals com una retallada de drets individuals, quan el seu objectiu ha de ser protegir un bé superior, la salut pública (o en el cas de la vaga, uns llocs o unes condicions de treball) que són col·lectius. Es titlla de “policies del balcó” dels qui creuen que el dret col·lectiu a la salut no ha d’estar subjecte a la conveniència d’uns pocs, que potser, posats a emprar analogies, podríem titllar d’”esquirols de la salut”.

És evident que aquesta retallada de drets sempre ha de ser proporcionada, ha de preveure excepcions (els serveis mínims, o la gent que per raons de salut no poden dur mascareta), i ha de tenir uns objectius clars i mesurables (no es pot aplicar l’estat d’alarma sine die, i hi hauria d’haver uns indicadors clars que activessin o desactivessin les mesures, siguin aquests la readmissió d’un treballador o la fi de les mesures preventives), com és evident també que el marc en què en aquesta lluita col·lectiva s’ha d’exigir als governs la dotació i el marc jurídic necessaris en sistemes de salut, de legislació laboral i d’educació perquè la, diguem-ne, negociació col·lectiva enfront del virus no estigui podrida i decantada de base. Però és un gol neoliberal fer-nos creure que fumar-li a sobre a algú altre és comparable a exercir la llibertat d’expressió, o que la inconveniència d’haver d’anar amb la cara tapada ens equipara a Mandela. No deixa de ser un negacionisme, light potser, caure en la trampa del pensament màgic de pensar que podem triar a la carta les circumstàncies i condicions en les quals es transmet el virus. Un virus a qui el que millor li va, talment un patró novecentista, és que cada un pensi només en les conseqüències que per si mateix tenen els seus actes.

Que no tinguem tota la responsabilitat sobre el que passa no vol dir que no en tinguem cap, ni que no tinguem poder. La tenim a les urnes i la tenim a fer pressió sobre les administracions perquè posin els mitjans necessaris perquè aviat puguem tornar a visitar a la gent gran, dur als nens a l’escola sense por, restablir la normalitat als CAPs, o ressurar l’economia. A les institucions cal exigir-los tant i més que als ciutadans, per descomptat. Però si veritablement creiem que som una societat i no només una col·lecció d’individus, cal lluitar també individualment per aquests drets col·lectius, encara que les administracions (o potser més encara si) les administracions no estan a l’altura. Som precisament una societat perquè tenim drets comuns, però també deures compartits. I això implica preguntar-se cada un a quin costat de la línia vol estar.