Potlacht

Fa uns anys Caixaforum va programar una exposició sobre els inuit, els pobles de l’Àrtic que també coneixem com esquimals. En vaig fer la visita guiada, i recordo que em va cridar molt l’atenció un dels seus costums. Un cop l’any, diverses tribus es reunien, i el cap de la tribu que hostatjava la trobada feia grans regals als assistents, donant-los carn, pells, i tota mena d’útils. Aquests regals, al seu torn, n’eren correspostos amb uns altres, i, d’any en any el valor de les dàdives era més gran. Fer-les, com acceptar-les, era una obligació, i una senyal de prestigi. A tant arribava la exageració de la generositat que per fer-la encara més palesa en alguns casos s’arribaven a incendiar les vivendes de la tribu.

Els antropòlegs han volgut veure en aquesta destrucció de tot allò que és de valor una manera -indirecta i un xic retorçada, si es vol- de redistribuïr la riquesa. Aquesta festa, que s’anomenava potlacht, ens remet a una destrucció més recent, la de l’obra d’art de Banksy que divendres es va autodestruir després de ser subhastada a Sotheby’s (una idea que, per cert, tampoc no és nova del tot). Més enllà dels dubtes i les consideracions sobre la innocència de la cases de subhastes, la validesa de les polisses d’assegurances (segur que d’això ens en podria dir quelcom el molt honorable, ex agent de) o sobre la determinació de si l’obra d’art era el quadre o la destrucció del mateix, en resta la qüestió, com en els potlachts, de per a qui es destrueix. La destrucció de coses valuoses és una mostra de poder. Un misto a la mà ens otorga el dret sobre la mort d’un objecte.

En l’art trobem molts altres exemples d’obres deliberadament efímeres. No només en el teatre, la dansa o la performance, que porten la inpermanència implícita en la seva manera d’operar, sino d’obres més o menys estàtiques que no són completes fins la seva mort. De vegades, se’ns presenten com un mandala de sorra. D’altres, com una falla. Però la destrucció se’ns presenta com a part indestriable de la seva bellesa. Quan la destrucció és accidental o per descura, com va passar a l’incendi del Museu Nacional de Brasil, o com va succeïr amb els budes de Bamian, la destrucció és una aberració.

És en aquest punt si la política ha de decidir si en el potlacht del Procés el foc purificador reestructura prestigis, i permet nous equilibris, com a un Potlacht o esdevé un suïcidi interposat, com a crema de rostolls mal vigilada. Sigui com sigui faríem bé a recordar tots plegats que tant se val si l’incendi és intencionat, com si no ho és. Les cendres, cendres són.